Capítol 4

–Deixa’m, deixa’m!

–Ni pensar-ho, senyoreta!

De sobte vaig veure que venia un cotxe. Era la meva mare.

–Deixa anar la meva filla! –va cridar la mare.
“Nyam!”

–Ai! La meva mà!

Després de clavar-li una mossegada, vaig córrer cap a la mare i ella em va abraçar.

–Puja al cotxe!

–Però, mare, i la Mireia? I l’Amelie?

–Les esperarem a la cantonada.

La mare va aturar el cotxe i la Mireia i l’Amelie van pujar-hi. En arrancar vaig veure en Jacques Dupont pel retrovisor, tot cridant:

–Em venjaré!

El cotxe va començar a córrer per la carretera, i en un tres i no res vam arribar a casa.

–Sempre m’estàs buscant problemes –va dir la mare–. Prepararé un bon suc de tomàquet, ceba i all mentre m’ho expliques.

L’endemà em vaig despertar pel soroll que feia la súper-liquadora. La mare, com cada dia, m’estava preparant un dels seus fastigosos sucs.
Em dutxo i em vesteixo, miro el rellotge i eren les 9. Vaig tard! M’acabo el suc i... “Ding, dong”, truquen a la porta. És la Mireia, que com cada dia em ve a buscar per anar a escola. Avui porta la samarreta del Manchester City.

Després del que va passar ahir em fa por anar a l’escola. En Jacques Dupont podria fer qualsevol cosa per venjar-se. Quan arribem, totes dues estem espantades. Mirem a la dreta, a l’esquerra..., endavant, endarrere... però no veiem en Jacques Dupont enlloc.

Passem el dia amb precaució. Quan arribo a casa, deixo la motxilla i vaig corrents cap a casa l’Amelie.

Truquem al timbre, però ningú no obre, la porta estava oberta. Amb cautela entrem i veiem que la casa està desordenada, com si hagués passat un tornado: taules per terra, cadires també, calaixos oberts, llibres estripats, la tele trencada...

Jo i la Mireia ens vam espantar molt, però vam veure un paper a terra.

–Què és això?

–No ho sé. Què hi diu? –va dir la Mireia.

“Si l’Amelie voleu recuperar, la vida haureu d’arriscar. Una torre alta buscareu, o l’Amelie no trobareu! I si ajuda demaneu, l’Amelie mai més veureu!”
La Mireia guarda la carta i sortim corrents per buscar les torres més altes que hi ha a Sabadell. Però sortint per la porta la Mireia rellisca i li cau la carta.

Veig que hi ha una cosa escrita que no havíem vist abans: H2O.

–Què significa, això?

–No ho sé –va dir la Mireia

–Busquem-ho a l’ordinador.

Vam anar cap a casa la Mireia perquè la meva mare no ens fes preguntes. Vam pujar a la seva habitació i la Mireia va engegar l’ordinador. H2O volia dir aigua!

–És veritat, la Torre de l’Aigua! –va dir la Mireia.

Agafem les jaquetes i sortim corrents, com si tinguéssim un coet al cul, cap a la Torre de l’Aigua.

Arribem a la torre cansades, ja que és a 2 quilòmetres de casa la Mireia, i recordem que la torre està tancada i només s’obre per Festa Major. Rodegem tota la torre buscant alguna entrada i, per sort, trobem una porta secundària entreoberta i entrem amb cautela.

Un cop a dins, trobem una escala molt vella i rovellada amb teranyines pertot arreu. Comencem a pujar les escales –és una operació complicada– i, quan ens trobem a mig camí, sentim la veu d’en Jacques Dupont dient:

–He posat diferents trampes a cada planta d’aquesta torre.

Arribem a la primera planta i veiem una tele on surt en Jacques Dupont explicant com poder sortir d’aquesta planta.

–Si d’aquí voleu sortir, la corda correcta haureu d’escollir.

Veiem 15 cordes de diferents colors penjant del sostre.

–Estiraria la blava, ja que és el color del Chelsea –va dir la Mireia.

–D’acord!

Estirem la corda i veiem que la porta no s’obre. I de sobte comença a sortir sorra de les parets.

–No tenim gaire temps, estira la daurada!

Redimonis! Tampoc era la daurada! La porta no s’obre i comença a sortir aigua. Aleshores l’aigua i la sorra es van barrejar i van formar fang, estàvem gairebé immòbils.

–Estira de la corda vermella, de pressa!

Per sort es va obrir la porta i amb dificultats vam aconseguir escapar.

-Com has sabut que era la corda vermella? – em va preguntar la Mireia.

-Ho se perquè el vermell es el color de la venjança.

Arribem a la segona planta i la porta es torna a tancar. Ens espantem molt ja que les parets comencen a fer l’habitació cada cop més estreta. Havíem de pensar ràpid, teníem poc temps.

-Mira Mireia, allà a dalt hi ha una petita escletxa per on podríem sortir!

-Però està molt amunt, no hi arribem!- em contesta la Mireia.

Les parets cada cop estaven més aprop. Aprofitant que les parets estaven tant aprop la Mireia va tenir una idea: va començar a escalar amb una mà i un peu a cada paret.

-Estàs boja, vigila!

-Segueix-me!- em va dir.

Jo vaig començar a pujar seguint-la, i just abans que les parets s’acabessin d’ajuntar vam aconseguir sortir per l’escletxa.

-Ha anat d’un pèl...-va dir la Mireia esbufegant.

Aquella escletxa conduïa a l’habitació on estava l’Amelie lligada. Quan ens disposàvem a deslligar-la, en Jacques Dupont ens va sorprendre per darrere.

-Així que heu vingut a buscar a la vostra “amigueta”.

Aconsegueix atrapar-nos i ens lliga al costat de l’Amelie.

Estem perdudes, ningú sap que estem aquí i no tenim manera de sortir. Però de sobte vaig sentir “Riiiiiing!”.

Ja ha sonat el despertador i no puc obrir els ulls. Sento la mare a la cuina, preparant l’esmorzar.